Els arbres

Si ens fixem en la comunitat d'arbres que conformen les tanques de vegetació al voltant de les closes quasi bé ens podria confondre i fer-nos pensar que estem passejant per la vora del riu.

De fet, es pot dir que la vegetació que delimita les closes és una representació en petit format del que coneixem com a vegetació de ribera. Per tant, no estaríem tan equivocades.

Sabíeu que els arbres suporten més bé passar gana que set? El fet de poder disposar d'aigua tot l'any i que els terrenys on creixen són antics dipòsits fluvials molt rics en nutrients fa que no sigui d'estranyar que trobem a banda i banda del rec fileres d'arbres que llueixen unes capçades esplendoroses que poden arribar fins als 20 m d'alçada.

I no només això, la contínua presència d'aigua dels recs els dona el privilegi de poder perdre la fulla a la tardor i l'hivern sense haver de patir per una possible sequera quan arribi el moment en què neixin les noves fulles a la primavera. Els arbres de fulla caduca reben el nom d’arbres caducifolis. Així doncs, es pot dir que els arbres de les closes són uns privilegiats.

Però trobar una espècie d'arbre determinada no és per atzar. La diversitat d'espècies d'arbres que trobem al voltant d'una closa està directament relacionada amb la capacitat d'aquests per suportar tenir les arrels totalment o parcialment inundades. Convé recordar que els arbres de les closes estan fent una mica de trampa perquè no hem d’oblidar que el seu origen és antròpic i, per tant, la mà de l'ésser humà hi ha tingut molt a veure.

Tot seguit, us descobrim quines espècies són les més característiques i algunes de les seves curiositats.

Freixe Fraxinus angustifolia

És l'arbre més abundant que trobem tant a les closes com en bona part dels aiguamolls, exceptuant la zona més propera al mar. Això és a causa de la seva bona adaptabilitat a tot tipus de terreny ja que pot viure en terrenys parcialment inundats però també en terrenys secs, amb absència d'aigua. A més, aguanten molt bé les baixes temperatures.

Creix molt ràpid i en vertical. Són els que tenen les capçades a més alçada juntament amb els pollancres. Aquestes grans capçades que a més a més tenen molt de fullatge serveixen d'amagatall perfecte per a molts ocells i una bona atalaia per poder observar la presència d'una possible presa despistada que deambuli pel prat.

Si us fan mirar en detall la fulla d'un freixe i us demanen que n'expliqueu els principals trets, no us deixeu enganyar: es tracta d’una fulla composta. La fulla està formada per diferents folíols (que semblen petites fulles), normalment de 9 a 15 sempre en nombre senar perquè es disposen oposats l’un a l'altre en té un desparellat a la punta.

Om Ulmus minor

L'om és, junt amb el roure, l'espècie de les closes menys exigent pel que fa a la necessitat que el sòl tingui humitat i sovint viu en sòls que poden estar relativament secs a l'estiu. Per tant, a la closa normalment el trobarem més a tocar del prat que del rec.

La immensa majoria dels oms que trobem són joves, petits i fins i tot alguns són rebrots de soca. D'oms grossos i vells gairebé no en queden, però no només estan quasi desapareguts als aiguamolls sinó a tot Europa. Això és per culpa de la grafiosi Malaltia de l’om produïda per uns fongs i que l'escarabat barrinador ha escampat arreu.. Als inicis de la dècada de 1980 molts oms van emmalaltir i finalment morir. El 2017 es van començar a plantar oms resistents a la grafiosi en diversos punts del territori català, entre els quals hi havia els Aiguamolls de l’Empordà.

De totes les espècies d'arbres que trobem al voltant de la closa, l'om és el més amenaçat de tots. Ja hem comentat l'efecte devastador que va tenir la grafiosi en el passat. A més, avui dia corre el risc de patir l'atac d'un insecte, la galeruca dels oms, que es menja la seva fulla tan bon punt comença a brotar i en deixa només el que en vindria a ser l'esquelet: només en queden els nervis! Per tant, no us estranyeu si la majoria de les fulles dels oms tenen marques de petits forats, producte de les mossegades, i el seu color és marronós, gairebé transparent.

Pollancre Populus nigra

Si alguna cosa sabem dels arbres en general és que tots són grans competidors per la llum. I si haguéssim de decidir quina de les diferents espècies d'arbre de les closes és la guanyadora, de ben segur que la medalla la donaríem al pollancre.

És l’arbre que més ràpid creix i ho fa en vertical. La seva capçada normalment sobrepassa les capçades de la resta d'arbres veïns, fins i tot la del freixe. Per poder créixer, ha de destinar la major part de l'energia a anar cap amunt i, per això, el seu tronc no és massa gruixut, però sí extremadament recte. A mesura que l'arbre es fa vell, la seva escorça fina i llisa es va clivellant.

Sens dubte quan a la primavera heu passejat pel costat d'un riu, haureu vist un borrissol blanc que encatifa tots els marges i els prats i que sovint ens fa estossegar. Aquest borrissol no és res més que uns pèls cotonosos que envolten les llavors del pollancre que, al ser molt i molt petites, s'ajuden d'aquests pèls per ser transportades per l'aire i així poder augmentar el radi de disseminació. No s’ha de confondre amb el pol·len, que és microscòpic! La seva fulla és fàcil d'identificar perquè té una forma romboïdal molt característica, algú diu que s’assembla a un cor… De color verd intens per les dues cares, quan arriba la tardor canvia a un groc fort i, amb l’arribada de la fred, cau.

Roure Quercus pubescens

Heu sentit mai l'expressió «ser fort/a com un roure»? D'aquesta expressió ja podem treure la conclusió que el roure és una espècie d'arbre molt resistent. Però si és tan resistent, per què tant en les closes com en la resta dels aiguamolls el roure roman en tan poca proporció? Doncs perquè es diu que el roure és un arbre de llum, o sigui que necessita molta llum per poder créixer.

Si trobem algun exemplar aïllat, haurà tingut suficient espai per desenvolupar un tronc gruixut i un brancatge extens. A les closes, però, la competència és molt forta i conviu amb altres espècies que són més agressives com el pollancre i el freixe. En conseqüència, els roures que trobem a les closes solen ser arbrets, amb tronc i branques primes que tenen més l'aparença d'arbust que no pas d'arbre. Malgrat tot, el roure té la capacitat de sobreviure condicions adverses durant molt de temps. Si a més tenim en compte que la seva escorça segrega una substància que repel·leix els possibles atacants, tenim roure per anys!

La manera més fàcil de reconèixer un roure és observant les seves fulles. Amb una forma lobulada inconfusible, té l'anvers de color verd i, en canvi, el revers és blanquinós degut a la presència d'uns pelets molt fins. A la tardor trobarem el seu fruit, l'aglà, escampat per terra. Les fulles hauran canviat de verd a marró i són les úniques que, tot i ser caduques, es mantenen a l'arbre.

Tamariu Tamarix anglica

El tamariu és l'arbre més adaptable i versàtil de tots els aiguamolls. El trobem tant a les closes o peces, com als estanys d'aigua dolça, als salobrars o, fins i tot, a peu de platja. Només amb aquesta introducció, ja ens podem imaginar que una de les propietats que més bé defineixen el tamariu és la seva gran adaptabilitat a medis amb diferent salinitat. Tot i això, s’ha de dir que el seu hàbitat preferit és el de sòls amb aigua lleugerament salina; per tant, serà l'única espècie arbòria representada que trobarem quan ens apropem cap a mar.

A les closes, tot i no ser molt abundant, sempre hi trobem algun exemplar puntual que ens recorda que les aigües d'aquests terrenys inundables acaben adquirint un cert grau de salinitat per la proximitat al mar.

De vegades o més ben dit molt sovint, la disposició de les seves branques, molt ramificades i entortolligades ens pot fer pensar que es tracta d'un arbust. Doncs sí, el tamariu pot tenir port arbori o arbustiu.

Les seves fulles són de mida molt petita amb forma d'esquames imbricades que contenen unes glàndules excretores de sal. Per tant, si ens les posem a la boca detectarem un pessic salat a la llengua.

Tot i que pugui semblar el contrari, el tamariu també perd la fulla a la tardor deixant al descobert un tronc sovint tortuós i unes branques primes despullades que pengen pels costats.

Els arbustos

Entremig de tots els arbres monumentals que conformen la vegetació dels recs que envolten les closes, trobem uns arbrets de mida molt més petita que sovint presenten més d'un tronc: són els arbusts.

A causa de la seva mida reduïda (no arriben a sobrepassar els 5 m) i al fet que la majoria d'arbustos tenen més d'un tronc, contribueixen a què el sotabosc sigui més atapeït i alhora a què els ocells que viuen en aquest ecosistema disposin de bons amagatalls.

A banda de proveir refugi, els arbustos també són una font important d'aliments ja que molts d’ells produeixen uns fruits carnosos durant els mesos freds (tardor i el hivern), precisament en el moment en què l’aliment és menys abundant. I no ens oblidem de la gran quantitat d'invertebrats que viuen en aquest ecosistema i que també contribueixen a enriquir la dieta de tots els ocells que hi habiten.

Es pot dir que hi ha una bona relació de simbiosi entre els arbustos i els ocells, anomenada endozoocòria. Per una banda, els ocells s’alimenten durant els mesos més durs i, per altra, l'arbust s'assegura la disseminació de les seves llavors, ja que la llavor no és digerida i és expulsada ben lluny de l’arbre mare. És l’arbust que, a canvi de menjar, fa que l'ocell escampi els fills de l’arbust sense voler? O és l’ocell que quan fa caca propaga més arbustos i així s'assegura que no li falti mai aliment?

Aladern Rhamnus alaternus

Arbust de fulles verdes, dures i molt lluents. Si les mirem a contrallum, veurem que la vora té com una línia translúcida.

Té un fruit arrodonit vermell que quan madura es torna de color negre. En alguns països nòrdics en fan una melmelada purgativa. Nosaltres aquí no l'aprofitem; qui sí que l'aprofita són tots els ocells petits que viuen a les closes. Que us ho expliqui el tallarol, que li encanten aquests fruits, o els estornells tan nombrosos a l'hivern per aquestes terres!

És de les poques plantes de les closes que no perd mai les fulles i aporta una mica de color a les closes on a mitjans de la tardor només queden branques despullades a la majoria dels arbres.

Aranyoner Prunus spinosa

Entremig d'una bardissa sovint hi ha un aranyoner. I com a bona bardissa, a més de fer el sotabosc espès, les espines fortes i punxegudes de les branques de l'aranyoner el fan pràcticament impenetrable.

Al voltant de juliol, produeix un fruit de color blau, l'aranyó, que s'enfosqueix a mesura que es va fent madur. Se'n fan melmelades, gelees i ratafies com el patxaran. No s’ha de confondre l’aranyó (en castellà, endrina) amb el nabiu (en castellà, arándano). Els nabius neixen a alta muntanya, mentre que els aranyons que tenim aquí als aiguamolls són molt amargs i aspres, que fan que el seu tast no sigui gaire recomanable. Deixem doncs que els aprofitin els ocells.

Arç blanc Crataegus monogyna

També se'l coneix com a cirerer de pastor. És un altre arbust amb espines a les branques a qui li agraden molt els llocs humits. El fruit és rodó i de color vermell i forma un ram (com el de les cireres). És molt ric en vitamina C i és comestible, tot i que té molt poca polpa i és farinosa. Als ocells els encanta!

Juntament amb l'englantina, quan floreix entre març i maig, les seves flors desprenen una fragància molt agradable que perfumen l'ambient. Sabíeu que l'arç blanc és un parent molt proper a les pereres? És com la majoria de fruiters de la família de les rosàcies que inclou espècies tan diferents com ara les maduixeres, els cirerers, els rosers, les pomeres, els ametllers…

Galzeran o boix marí Ruscus aculeatus

Li agrada les zones de més ombra i fresques de les closes. És una espècie dioica, hi ha individus mascles i individus femella.

No et deixis enganyar, això que veus no són les fulles, sinó que són les tiges. Si vols descobrir com són les fulles, acosta't més i veuràs com unes petites escates. Les boletes vermelles que veus són el fruit i apareixen a la tardor i l'hivern, només en els exemplars femella.

Potser la majoria de vosaltres ja coneixeu aquesta planta? Era típica de les decoracions de Nadal. Se'n feien tant corones per penjar a les portes de l'entrada principal de les cases com centres de taula sovint amb una espelma. Si busqueu fotos antigues, segurament el reconeixereu. Actualment és una espècie protegida.

Englantiner Rosa sempervirens

Tot i que és un arbust, sovint la trobem en forma de liana fent de lligabosc entre les diferents espècies vegetals. És la parenta silvestre del roser que trobem a molts jardins i que tan bé coneixem. Com el roser, les tiges tenen punxes que si se't claven poden ser molt doloroses.

Gràcies a elles, de l'abril al juny les closes s'omplen de perfum provinent de les seves flors blanques i rosades anomenades englantines.

A la tardor, produeixen un fruit petit, rodó i vermell que té un alt contingut de vitamina C. No només se'n beneficien els ocells del seu fruit, hi ha molta gent que el pren com a suplement natural i també se’n fan melmelades. Ara bé, el fruit té moltes llavors i pèls que s’han d’evitar menjar si no vols quedar amb un tap al cul! D’aquí ve el nom de gratacul, també anomenat gavarró.

Sabíeu que als jocs florals, la millor poesia de tema patriòtic es premiava amb una englantina?

Esbarzer Rubus ulmifolius

Qui no ha menjat mai mores? I qui no s'ha punxat mai amb les espines quan l'afany de voler-ne agafar ens porta a cada cop apropar-nos més i més a la planta? Per més que vigilem, els risc de patir una esgarrinxada és molt alt. Aneu molt en compte amb l’embolic de tiges plenes d'espines, són una trampa per la pell o la roba.

I com que trobar un esbarzer és sempre un indicador de la presència d'aigua, ja podem donar per fet que en una closa la seva presència està més que assegurada. Això sí, si voleu collir mores i fer-ne melmelades, us haureu d'esperar a finals de juliol o ben entrat l'agost que és quan ja estan llestes per ser collides.

Sanguinyol Cornus sanguinea

Aquest arbust que es podria confondre amb una planta, si troba les condicions idònies, pot arribar a créixer fins als 5 m d'alçada. O sigui que poca broma!

Si mirem detingudament les fulles veurem que els nervis adopten una forma de calze que les permet diferenciar molt bé. Quan veieu una fulla amb els nervis disposats d'aquesta forma, com us mostra la fotografia, teniu la certesa que es tracta d'un sanguinyol.

I perquè aquest nom? Doncs molt probablement sigui degut a la coloració que agafen les fulles i tiges quan arriba la tardor: passen de verd a un color rogenc que s'assimila al color de la sang.

Vigileu amb els seus fruits, petits i negres quan són madurs, perquè per les persones són altament tòxics. Més menjar pels ocells!

Sarga Salix eleagnos

Si hi ha un arbust que li agradi l'aigua i no li faci res tenir les arrels inundades, aquest és la sarga. Ara bé, per protegir-se de possibles secades, a l'anvers de les seves fulles ha desenvolupat un pelets molt fins que per una banda ajuden a evitar l'evapotranspiració i per altra capten qualsevol partícula d'humitat per petita que sigui. Es pot ben dir que la sarga té pànic a les sequeres.

Si mirem les seves branques, a part de molt fines veurem que tenen una flexibilitat extraordinària com a resposta a la seva adaptació al medi en cas que vinguin riuades, són de les poques espècies que es mantenen al seu lloc.

La seva presència és escassa a les closes, només se'n troba algun exemplar puntual, i és nul·la en la resta dels aiguamolls.

Les herbes i flors

Arròs Oryza sativa

És el cereal considerat més important de la nostra alimentació.

El seu conreu necessita unes condicions específiques i la més important és que ha d'estar temporalment inundat. Per tant, tot porta a pensar que trobar arròs als aiguamolls no hauria de representar cap problema. Malgrat tot, la seva presència és més aviat escassa, ja que queda relegada a la zona que és coneix com la Gallinera, a l'oest del Parc Natural limitant amb les closes.

Visualment el podrem reconèixer perquè un cop madur i pel pes del propi gra, la planta fa com un penjoll corbat. Al principi de la tardor és quan es procedeix a seva la recol·lecció. Amb la sega, sigui manual o mecànica, sempre queda gra disseminat pel terra, qui penseu que l'aprofitarà?

Balca Typha spp.

També se la coneix pel nom de boga o bova i n'hi ha de fulla ampla i de fulla estreta.

Impossible de confondre gràcies a la presència d'una espècie de salsitxa, alguns hi veuen un cigar o una botifarra, que sobresurt de les fulles. Us ho creieu o no, és la flor femenina de la planta i si la volem veure, hem de tenir en compte que es desenvolupa de juny a agost. Quan s'asseca, es desfà com si fossin uns pèls que s'escampen molt fàcilment. Molts ocells utilitzen aquests pèls per recobrir els nius.

És una planta aquàtica, però només tolera l'aigua dolça, o sigui que en els aiguamolls es troba en estanys i en els recs de les closes. La seva presència és molt important ja que té un elevat poder filtrador de l'aigua i reté totes aquelles partícules no desitjables. A part, serveix de bon refugi per libèl·lules, peixos i molts ocells que viuen en aquest tipus d'hàbitat.

Canya americana Arundo donax

Malgrat ser una planta invasora, els aiguamolls no s'escapen de la seva presència. I malgrat el seu nom comú, prové del continent asiàtic. A qui se li devia passar pel cap confondre'ns d'aquesta manera? Antigament s'havien utilitzat moltíssim com a tanques per delimitar els terrenys. Per això la trobem més en el sector dels aiguamolls on hi ha camps de conreu. Tot i que s'han fet treballs per exterminar-la, el seu elevat poder de reproduir-se i el fet que està en un hàbitat ideal per a ella, fa que aquesta tasca sigui molt difícil, quasi impossible.

Canyís Phragmites australis

Una altra planta aquàtica típica del paisatge dels aiguamolls, però, a diferència de la balca, a més de trobar-la en els estanys i recs d'aigua dolça, també la podem trobar en aigües amb un cert grau de salinitat.

El que més ens crida l'atenció d'aquesta planta és aquesta espècie de plomall que sobresurt de tacte sedós i colors violacis a daurats a l'hivern: és la seva flor.

El canyís crea els canyissars autòctons de veritat, ecològicament molt valuosos. Com la balca, gràcies a la protecció que proporcionen les seves tiges, són refugi de molts animals: ocells, amfibis, peixos, etc.

El canyís es pot diferenciar de la canya americana seguint tres pistes:

• El canyís arriba a 1-2 m d’alçada; la canya americana pot arribar als 6 m.
• El diàmetre del canyís no sobrepassa el centímetre, en canvi, la canya americana pot arribar a diàmetres de 5 cm
• El canyís renova les canyes cada any; la canya americana pot viure diversos anys i la canya principal es ramifica.

Cua de cavall Equisetum spp.

Sabeu que és de les plantes més primitives que tenim als aiguamolls? Els seus avantpassats van aparèixer fa 250 milions d'anys! De fet no produeix ni flors ni fruits, sinó que es reprodueix per espores, com les molses o les falgueres.

És una planta que molts la consideren una mala herba ja que si troba el seu ambient preferit, sòls humits i ombrívols, prolifera molt ràpidament i pot ocupar grans extensions. Ja us podeu imaginar que el sotabosc de les closes, amb l'ambient humit i l'ombra que proporcionen els arbres i arbustos, és un dels seus llocs preferits. ¿Qui diria que aquesta família de plantes que formava boscos amb individus de fins a 30 m durant el carbonífer ara seria tan relicta Dit de les plantes o de la vegetació que actualment tenen escassa representació, però que eren comunes en altres èpoques.?

Als aiguamolls principalment trobem dues espècies: d’una banda, el canudet o herba nusera (Equisetum ramosissimum) que presenta tiges en forma de ramificacions llargues i primes que s'enfilen cap amunt; i d’altra banda, la cua de cavall grossa (Equisetum telmateia), amb tiges amb moltes ramificacions curtes que creixen al voltant de la tija principal.

Qui no ha sentit a parlar del poder diürètic de la cua de cavall? Pregunteu a casa, ben segur que la coneixen.

Gramínies o poàcies família Gramineae o Poaceae

Aquesta família inclou un bon nombre de plantes herbàcies que si s’haguessin de tractar una a una podria ser una tasca gairebé infinita. Però això no treu la gran importància al fet que les trobem en els aiguamolls i en els prats de les closes.

Si hem d’anomenar una característica que ens ajudi a reconèixer-les, la més destacable és que quan floreixen tenen una flor en forma d'espiga. D'altra banda, el fruit és en forma de grans, secs i durs. Sabeu de quines plantes estem parlant?

Probablement us sigui d'ajuda si us en diem algunes: potser us sonarà el blat, la civada, el sègol o l’ordi, entre moltes altres, i l'arròs que ja n'hem parlat en un apartat a part. Ara que ja hem posat noms, de ben segur que us feu una idea de la importància del cultiu d'aquestes plantes ja que d'elles n'obtenim els cereals i les farines base de molts dels nostres plats i el farratge del que s'alimenten molts animals, especialment a l'hivern quan no hi ha pastures.

Lletsó Sonchus spp.

És una planta que encatifa bona part dels prats de les closes i que pot créixer fins a 1 m d'alçada. Les seves fulles són comestibles, riques en vitamina C, i en alguns indrets l'utilitzen com nosaltres fem amb l'enciam per les amanides. Quan floreix fa una flor groga.

Sabíeu que el seu nom prové perquè quan es trenca la tija en surt una substància blanca, el làtex, que sembla llet? Doncs ara ja sí, aquesta pista us ajudarà a recordar el nom; ara només faltarà reconèixer la planta!

Lliri groc Iris pseudacorus

Si realment vols apreciar l'esplendor de les closes i els aiguamolls, reserva't algun dia d'abril a juny per venir a visitar-los.

Que per què? Doncs perquè és l'època de l'any en què els lliris grocs floreixen i la seva flor, molt gran i vistosa, fa que recs i estanys facin un goig espectacular.

A part del seu valor ornamental, hem de dir que el llir groc, com a bona planta aquàtica també és un excel·lent filtrador de metalls pesants presents tant a l'aigua com al sòl.

Orquídies família Orchidaceae

És una meravella veure una orquídia enmig d’un prat abandonat o a la vora d’un camí! En un primer cop d’ull, ens pot semblar una simple flor, però si ens la mirem de més a prop, veurem que els seus pètals sovint adopten unes formes que s’assimilen al cos d’insectes. L’objectiu? Doncs és la seva manera d’atreure’ls a ella i d’aquesta manera aconsegueixen i s’asseguren que siguin pol·linitzades i, per tant, que l’espècie perpetuï.

L’orquídia que veiem a la foto, és l’orquídia gegant, també anomenada mosques grosses o botons de ca. És una de les més típiques de l’Empordà i el lloc més habitual de trobar-la és a les closes. Deixen anar una olor molt perfumada semblant al de les roses, no és gens estrany doncs que siguin les preferides de les abelles i abellots!

També és la més primerenca; si en voleu gaudir, heu de venir a passejar per les closes de gener a abril.

Margarides família Asteraceae

Probablement la seva flor no necessita presentació ja que és una de les més comunes que trobem en els prats. Ara bé, reconeixeu la seva planta quan aquesta no està florida? Això potser ens costaria una mica més, oi?

De la mateixa manera que el seu parent, el gira-sol, sempre necessita que el terreny tingui humitat i rebre la llum directa del sol i això ho aconsegueix obrint totalment els pètals fet que facilita que els insectes, sobretot les abelles, es puguin aprofitar del seu pol·len.

Pastanaga borda Daucus carota

Planta molt comuna als prats i a les vores dels camins que envolten les closes.

Fa unes umbel·les amples que quan floreixen s'emplenen d'una munió de flors petites i blanques. Al centre de la umbel·la sol tenir una flor negra que simula un insecte, i us preguntareu perquè? Doncs aquesta és la seva manera d'atreure'n més. Una bona tàctica, no us sembla? I sembla que funciona perquè molt sovint, per no dir sempre, quan trobem una pastanaga borda hi ha un insecte fent-li companyia, especialment les xinxes ratllades són les mes assídues.

Plantatge de fulla estreta Plantago lanceolata

Neix arran de terra i les seves fulles tenen forma de llança amb 5 nervis molt marcats. Són molt comunes en els prats de les closes, sobretot en els marges.

No infravaloreu aquesta planta, sembla insignificant, però heu de saber que té molts usos medicinals. A part, si extraiem el suc de les seves fulles quan estan verdes i tendres, aquest és una bona cura contra les picades d'abelles i d'ortigues. Creieu-me que és d'agrair perquè tant unes com les altres són bastant presents en els prats i vora els recs de les closes.

Trèvol de prat Trifolium pratense

Tot i que també n'hi ha que fan flor groga, els trèvols de prat que hem trobat florits als prats de les closes dels aiguamolls són tots de color rosat.

Com a curiositat, el seu nom en llatí és Trifolium pratense que vol dir «tres fulles», si us fixeu en les seves fulles, ja no cal afegir res més. I ja sabeu què diu la tradició popular: si vols tenir bona sort, troba un trèvol, això sí, de quatre fulles!

Xicoira Cichorium intybus

Podria ser una altra planta de prat que ens podria passar totalment desapercebuda si no fos per la seva flor tan vistosa. Ben entrat l'estiu, més cap al juliol, quan la major part de les plantes ja són seques, és el moment d'esplendor de la xicoira amb les seves flors blaves que poden arribar al metre d'alçada. El millor de tot, és que en podem gaudir fins el novembre. De la seva arrel torrada se’n feien infusions succedànies del cafè.

Molt sovint els primers animals que ens venen al cap quan pensem en els que viuen en un ecosistema són els mamífers. Probablement perquè són els que coneixem més i perquè alhora formem part del mateix grup d’animals: tenim pèl, mamem de la mare a la infantesa i som vivípars. I quan algú ens demana quins animals trobaríem als aiguamolls, el més lògic és que la primera resposta sigui animals tan emblemàtics com els ocells, encara que algú també podria afegir algun mamífer com la llúdriga o fins i tot les daines per la seva singularitat. No obstant, pocs pensarem o ens recordarem dels invertebrats Els invertebrats són els animals que no tenen columna vertebral ni endoesquelet. Tots ells són ovípars, això vol dir que neixen d'ous. Alguns presenten diferents formes de protecció del seu cos com ara closques o esquelets externs.. Pobres! De totes les espècies animals conegudes, s’estima que el 95 % són invertebrats.

Per fer-los justícia, en aquesta secció s’ha donat èmfasi a la descoberta d'aquests petits animalons tot i que també s’ha reservat un espai als vertebrats. Evidentment només es descriuen una part de les espècies d'invertebrats existents: les que solen aparèixer més habitualment durant un recorregut per les closes dels aiguamolls.

Abans d'entrar en detall i descobrir quins són aquests animals, recordeu que quan parlem de closa ens estem referint a una combinació d'ambients on predominen els de prat i els de ribera (amb referència als recs que envolten els prats). Així doncs, ja ens podem imaginar que d'invertebrats en trobarem molts i en molta més quantitat que de vertebrats (recordeu el 95 %!). No només observarem invertebrats terrestres vivint als prats, sinó també d'aquàtics a les aigües dels recs. Ara bé, a diferència dels vertebrats, caldrà que siguem molt curosos per on trepitgem i estiguem molt atents, la majoria són de mida petita i per veure'ls caldrà que ens hi acostem molt.

Els invertebrats

Els insectes

Cavall dels prats i altres ordre Orthoptera

També és coneix com a llagosta de prat. És la més comuna de les llagostes i la més nombrosa dels aiguamolls. Tot i que de vegades quan li passem pel costat surt disparada com si volés, fent grans salts.

Voleu saber-ne una curiositat? És típic que tingui els genolls de les potes posteriors de color negre… i si no us ho creieu, amplieu la foto.

Espiadimonis subordre Zygoptera

Amb aquest nom tan inspirador qualsevol diria que aquest animal és carnívor i a més bon caçador. Doncs anàveu bé, és ben cert: s'alimenten de petits animals aquàtics i fins i tot d'insectes que trobin sobre les fulles. Aquest és un dels motius perquè sempre els trobem planejant sobre l'aigua.

No us ha passat mai de dubtar de si és un espiadimonis o una libèl·lula? O potser us pensàveu que els dos noms eren vàlids per anomenar aquests animals? La veritat és que són grups d’animals ben diferents. Els espiadimonis pleguen les ales en vertical cap amunt. Si no és així i les pleguen horitzontalment, de forma perpendicular al cos, esteu davant d’una libèl·lula.

Libèl·lules subordre Anisoptera

Són parents dels espiadimonis ja que pertanyen al mateix grup o ordre: els odonats. Generalment són de mida més gran que els espiadimonis. També els trobarem a medis aquàtics mentre busquen aliment tant a les seves aigües com a les plantes de la vora.

A diferència dels espiadimonis, quan reposen sobre una fulla disposen les ales obertes horitzontalment i perpendicularment al cos.

Si no tenim l'ocasió de veure-les reposant sobre una fulla i seguim dubtant sobre si és una libèl·lula o un espiadimonis, tenim una altra opció: fixeu-vos en el seu vol. Si vola fent ziga-zagues i el vol és agitat, estem veient una libèl·lula; el vol de l'espiadimonis és molt més rectilini.

Llagosta bisbe Acrida ungarica

¿Recordeu la recomanació que us fèiem a l’inici de tenir cura i mirar on trepitgem durant l'observació dels invertebrats? Bàsicament ho dèiem pensant en la llagosta bisbe.

Aquest animaló, de nom curiós i de forma encara més curiosa, és de moviments molt lents i com podeu comprovar és de colors molt semblants a les fulles de les plantes. Per tant, és molt fàcil que li puguem posar el preu a sobre! Per més que ens fixem en les fulles, fins que no ens hi acostem molt a prop ens serà difícil detectar la seva presència. Sort de les bandes marronoses que destaquen entremig de tot el verd! És el rei del mimetisme.

I heu vist quines antenes? Són com una llança i mireu com les aixeca! Però no patiu, és del tot inofensiu.

Mosques i mosquits ordre Diptera

Fent evident que estem parlant d'aiguamolls i closes, la menció de mosques i mosquits és del tot obligada.

De mosques en trobarem de diferents tipus: comuna, verda i la dels estables a causa de la presència d'animals que pasturen els prats i les closes, com ara els cavalls de la Camarga i les vaques.

De mosquits, també n'hi ha de molts tipus: el de closa, maresma, arrossar i per descomptat, el temut mosquit tigre. Partint del fet que estem en terrenys amb presència constant d'aigua, ja ens podem fer una idea que no ens en lliurarem. I més si tenim en compte que són animals que necessiten del medi aquàtic per pondre els ous i reproduir-se. O sigui que el fet que els recs estiguin sempre negats els és totalment favorable per la perpetuació de l'espècie.

Sabíeu que els mosquits podrien viure sense, picar però que si la femella vol pondre ous necessita de l'aportació de les proteïnes de la sang per poder pondre'ls? No contenta amb això, a més, abans de xuclar injecta saliva que li facilita la succió i és aquesta saliva la que ens produeix la picor tan insuportable. Amb tot, penseu el risc que li suposa a l'animal de ser descobert i esclafat quan ens adonem de la seva picada. Realment la femella fa tot un acte arriscat per poder dur a terme la posta! Qui sap si el procés evolutiu els portarà a què la picada sigui totalment innòcua.

Papallones ordre Lepidoptera

Si d'una cosa poden presumir els prats de les closes és de la gran quantitat de papallones que sobrevolen els camps. I quan parlem de papallones, ens referim tant a les diürnes com a les nocturnes.

N'hi ha de totes les mides i de tots els colors: per tots els gustos! En podem gaudir des de la primavera, que és quan comencen a florir la majoria de plantes, fins ben entrada la tardor quan encara troben alguna flor tardana. Si les veiem parades en una flor, de ben segur que està recol·lectant el seu nèctar amb l'espiritrompa que de vegades pot arribar a ser més llarga que el seu cos i tot!

Sabíeu que les papallones tenen el sentit del gust a les potes? No és d'estranyar que s'esperin fins al darrer moment a emprendre el vol.

Ja que hem parlat de papallones diürnes i nocturnes, aquí teniu un consell sobre com reconèixer-les: quan estan parades, les papallones diürnes pleguen les ales en vertical, mentre que les nocturnes les pleguen en horitzontal cobrint la zona de l'abdomen.

Siguin diürnes o nocturnes, el més important és que no faltin mai als prats ja que són un dels millors bioindicadors de la qualitat d'un hàbitat.

Xinxa ratllada Graphosoma lineatum

Allà on hi ha una pastanaga borda, hi ha una xinxa ratllada. I com que de pastanagues bordes, els prats n’estan ben plens, amb tota seguretat hi trobarem més d’una xinxa ratllada damunt les flors blanques.

El color vermell del seu cos no és una casualitat ja que li serveix per advertir als seus depredadors que no té gaire bon gust. Si amb això no n'hi ha prou, sota l'amenaça de ser atacada pot desprendre un líquid pudent com a tècnica totalment dissuasiva.

Els crustacis

Cranc americà Procambarus clarkii

És una de les espècies invasores que més s'ha escampat pels aiguamolls, sobretot a la zona dels arrossars. Miris on miris, sempre trobaràs algun exemplar viu o bé restes de cloves. En destrueix la collita i a més fa grans galeries.

És un gran predador que ha aconseguit desplaçar i, fins i tot, fer desaparèixer del Parc Natural l'espècie autòctona del cranc de riu de potes blanques, ja que, a banda de competir per recursos similars, el cranc americà és transmissor d'un fong paràsit que mata l’autòcton al qual no és immune.

Malgrat tot, molts ocells aquàtics pescadors com el bernat pescaire i el blauet l'han introduït a la seva dieta. Un mamífer que també s'ha vist beneficiat de la seva presència és la llúdriga, que fins fa uns anys s'alimentava dels autòctons.

Els gasteròpodes

Cargols classe Gastropoda

Una de les espècies de cargol més nombrosa a les closes és el cargol reineta. Sovint el trobem enfilat a les tiges de les pastanagues bordes o sobre les fulles tendres sobretot si estan humides.

A diferència de la majoria dels invertebrats que tenen closca o esquelet extern, els cargols no muden la seva closca, sinó que va creixent a mesura que es van fent grans.

Heu sentit mai l'expressió: ets més lent/a que un cargol? Doncs prové del fet que el cargol es mou a una velocitat molt lenta, tant que per recórrer 1 km tardaria 1 setmana i això si ho fes sense parar!

Els vertebrats

Els amfibis

Granota verda Pelophylax perezi

És la granota més nombrosa dels aiguamolls i les closes. Sobretot a la tardor, coincidint amb l'època de pluges, les trobarem tant als recs com als bassals que es formen en aquests terrenys tan impermeables.

El seu color verd viu amb punts negres, de vegades més marronosa, fa que sigui una experta en el camuflatge. Difícil de distingir entre el verd de la vegetació, però de ben segur que si t'apropes al marge del rec més d'una sortirà saltant cap a l'aigua. Són molt bones nedadores i saltadores.

El seu menú favorit són els insectes petits que caça amb la llengua, la velocitat i precisió amb la que els atrapa és impressionant.

Granota pintada Disclogossus pictus

També es coneix com a gripau pintat o tòtil granoter. És una granota de mides lleugerament més grans i, tot i no ser una granota autòctona (la van dur d'Algèria a principis del s. xx), ha demostrat una gran capacitat d'adaptació, probablement pel fet que la femella és capaç de pondre entre 300 i 1000 ous assegurant així la seva supervivència.

Si ens la miréssim de més a prop podríem veure que té el cap com aplanat i de forma triangular i que a la pell li sobresurten unes petites berruguetes. També té unes glàndules que segreguen un líquid tòxic que fa que molts depredadors s'ho pensin dos cops abans de menjar-se-la.

S’alimenta de cucs de terra, cargols, llimacs, larves d'insectes i altres invertebrats i li agrada amagar-se entremig de la vegetació. Si volem escoltar el seu cant, el millor és esperar al capvespre i primeres hores de la nit que és quan és més activa.

Els ocells

Àguila cuabarrada Aquila fasciata

És un visitant escàs dels aiguamolls que només els visita per caçar a les zones més obertes com són les closes i els prats. En el moment que es va fer l'estudi de camp, a principis d'octubre, vàrem tenir la sort de poder-ne veure i no un exemplar, sinó una parella!

Malgrat que poden volar a una gran distància de terra, es poden identificar per la seva mida gran, la línia fosca de la vora de la cua que dona lloc al seu nom, la panxa blanquinosa pigallada i sobretot el crit que emeten.

Com a gran rapinyaire, la seva alimentació és rica i variada, però si pot triar es decanta per caçar conills, petits rosegadors, tudons i algun llangardaix. Així doncs, l'ambient de les closes i els prats li és del tot idoni.

Ànec collverd Anas platyrhynchos

És l'espècie d'ànec més comuna dels aiguamolls, sobretot a l'hivern quan als exemplars que hi resideixen tot l'any se'ls afegeixen els que venen a hivernar.

Com la majoria d'ànecs, tenen dimorfisme sexual que bàsicament significa que els mascles i les femelles es diferencien pel color del seu plomatge. Els mascles tenen colors vius i particularment l'ànec collverd, fent honor al seu nom, presenta un plomatge de color verd llampant al cap i al coll. Les femelles, ben al contrari, són de color bru bastant apagat. Aquest tret és degut principalment per motius de supervivència. Les femelles dels ànecs fan els nius a terra, entremig de la vegetació i, per tant, han de mirar de passar el màxim de desapercebudes i evitar el risc de ser atacades per un depredador.

És corrent trobar parelles d'ànecs collverd nedant amb tranquil·litat als recs de les closes. Si mai us heu parat a observar-los amb deteniment, segur que haureu vist que contínuament es capbussen per agafar plantes aquàtiques que recobreixen el fons del rec i que sovint es toquen la cua amb el bec. Aquest últim comportament mostra la cura que té l'ànec amb el seu plomatge que necessita lubricar (engreixar) per tal de poder surar a l'aigua.

Sabíeu que si rentéssim un ànec amb sabó, li eliminaríem aquest lubricant i s'enfonsaria? No se us passi mai pel cap de fer-ho!

Cigonya Ciconia ciconia

La cigonya, també anomenada localment ganta a l’Empordà i rodalies, és un dels ocells de més envergadura que viu als aiguamolls, podem arribar a fer més d'1 metre d'alçada. Tot i que tots donem per descomptada la seva presència quan visitem els aiguamolls, hem de tenir present que no és una espècie autòctona sinó que va ser introduïda els anys vuitanta del segle passat.

Actualment al Parc Natural hi nien més de 120 parelles, a més de les que venen de pas i s’aturen per reposar en la seva migració des de l'Àfrica i cap a ella durant la primavera i tardor, respectivament.

El fet que sigui de gran mida l'obliga a contínuament buscar menjar. Per tant, és corrent trobar-la passejant pels prats observant amb gran deteniment el terra en busca de qualsevol presa que li serveixi de menjar: s'alimenta de serps, granotes, pollets d'altres aus, peixos i és un dels ocells que també ha introduït el cranc americà, aquesta espècie invasora tan potent, a la seva dieta.

El tret més característic de les cigonyes i que les diferencia de la resta dels ocells és que no disposa de cordes vocals i, en conseqüència, no pot emetre cap cant melòdic. La manera com es comuniquen entre elles és tirant el cap enrere i fent tustar o cloquejar les mandíbules del bec de manera que emet un cloc-cloc molt peculiar que molta gent confon amb el so d'un picot garser. Aquesta comunicació rep el nom de claqueig.

Si veniu als aiguamolls per veure cigonyes, la millor època és d'abril a maig que és el període de temps en què ponen el ous i són al niu. Si feu la visita el juny podreu veure els pollets que treuen el caparró per sobre del niu.

Milà reial Milvus milvus

De tant en tant, els aiguamolls reben la visita d'aquest rapinyaire de mida mitjana. Sobretot durant el mes de setembre i principis d'octubre quan fa la migració cap a l'Àfrica on passarà l'hivern.

Com a bon caçador, planeja en alçada a l'espera de poder llançar-se sobre la seva presa. Té una dieta a base de ratolins, conills, ocells, sargantanes, insectes i carronya.

Tot i la distància a què es trobava en el moment de fer la foto, el que ens permet afirmar que és un milà reial i no un milà negre és com de forcada té la cua (fixeu-vos la forma de ve baixa que té la cua). La del milà negre és més triangular.

Picot verd Picus viridis

Si en veieu algun, podeu considerar que heu tingut sort! És un ocell molt discret, però en cas que faci acte de presència, les seves plomes de color verd i el capell de color vermell no us deixaran cap dubte.

També és inconfusible pel seu cant: una espècie de rialleta sorneguera que va repetint sense parar. Un cop l’heu escoltat per primera vegada, sempre més el reconeixereu.

Una altra manera que el picot té de fer-nos saber que és a prop és amb el toc-toc que fa quan pica amb el seu bec llarg i fort el tronc d’un arbre per poder-hi fer el niu. Com que li agraden els ambients amb arbres però tampoc zones totalment boscoses, les closes és un del seus llocs preferits. Per tant, si escolteu aquest toc-toc és molt probable que es tracti d’un picot verd.

Menys probable, però també possible, és que el vegis passejant pel prat on aprofita per caçar insectes amb la seva llarga llengua; les formigues són el seu plat preferit!

Tudó Columba palumbus

Sovint quan veiem un tudó pensem que és un colom corrent i com que de coloms, les ciutats en són plenes, no li fem gaire cas.

El tudó és dels colúmbids més grossos del món. Viu a la natura, principalment als ambients amb arbres on construeix els seus nius. Per tant, és corrent trobar-ne als arbres que envolten les closes.

Sol ser de color gris fosc blavós i presenta unes taques blanques a cada costat del coll.

Sabíeu que els tudons i la família científica a la qual pertanyen són els únics ocells que quan beuen xuclen l'aigua? Si no us havíeu parat mai a pensar com beuen els ocells, està bé recordar que la majoria —a excepció dels tudons i similars— agafen l'aigua amb el bec i alcen el cap perquè s'escoli per la gola.

Els mamífers

Coipú Myocaster coypus

Tot i que estem parlant dels ambients d'un Parc Natural i, per tant d'espais protegits, malauradament tampoc no s’escapen de la presència d'espècies invasores. I si hem d'anomenar una espècie que els darrers anys estigui proliferant molt als aiguamolls, el premi se l'enduria el coipú.

Per la seva aparença —rosegador de mida gran i pelut— i els seus costums —bon nedador i bussejador— el podríem confondre per una llúdriga, però el més probable és que estiguem davant d'un coipú.

Si aconseguim veure'l fora de l'aigua, la qual cosa no és gaire difícil ja que és un animal força descarat, li podrem veure una cua llarga i gruixuda que ens recordarà a la d'una rata i això ens traurà de dubtes.

Daina Dama dama

Qui no ha vingut de visita als aiguamolls esperant veure daines? I quants de vosaltres ha marxat pensant: «m'hagués agradat veure les daines!»? Doncs sí, ens sap greu dir-vos que de tots els animals del Parc Natural les daines són potser un dels animals més difícils de veure. Això no vol dir que no hi siguin, sinó que saben amagar-se tan bé que es fa difícil distingir-les entremig de la vegetació. El fet que el seu pelatge sigui de tons marronosos a la primavera amb taques blanques, no ajuda gens!

De tots els ambients del Parc Natural, les closes és el seu ambient favorit. Els arbres que envolten els prats els proporciona l'amagatall perfecte! Podríem pensar que les daines són autòctones, però ens equivocaríem. Les daines van ser introduïdes al Parc Natural a finals dels anys 80 del segle passat. Quan es va establir la reserva natural, poca gent coneixia de la seva existència, només els aficionats dels ocells, ornitòlegs i naturalistes. Per tant, es va haver de buscar un reclam que cridés prou l'atenció com per fer venir la gent a visitar el Parc Natural. I sembla a ser que el projecte va funcionar a dues bandes: el/la visitant del Parc Natural pot gaudir de l'experiència de veure aquest animal i les daines han trobat un espai a on quedar-se a viure. Dels 53 exemplars que es van introduir, avui dia se n'han recomptat més de 200 exemplars.

A més de ser un reclam, les daines contribueixen a la gestió i manteniment del Parc Natural ja que són uns herbívors insaciables que ajuden a mantenir l'herbassar a ratlla. Així doncs, es pot dir que tenim una situació de guanyar-guanyar, no creieu?